Pbulicat a Sentit Crític el 18 de setembre de 2014
La independència, aquella fita que sembla cada cop menys llunyana, és per a moltes sinònim de llibertat i de sobirania plena, d’emprendre un vol lliure de lligams imposats. La majoria sabem, però, que la realitat és molt més complexa, i que la sobirania i la independència reals han d’anar molt més enllà d’un canvi de fronteres físiques. Tenim al davant l’oportunitat de construir un nou marc de referència, i en aquest viatge que emprenem la qüestió del deute ha de ser un eix central dels debats sobre fins on volem arribar.
Fins ara, s’ha parat atenció en el deute que heretaríem de l’Estat espanyol. Però cal posar atenció també a decidir què fem amb els deutes “propis”, els generats per les administracions públiques catalanes, i en especial l’astronòmic deute acumulat per la Generalitat de Catalunya. Uns deutes acumulats envers els mercats financers (principalment bancs nacionals, espanyols i internacionals), però sobretot envers el mateix Estat espanyol.
Des de l’inici de la crisi, el deute públic i el dèficit han estat les raons esgrimides per a la imposició de retallades en la despesa social, privatitzacions i vendes de patrimoni. Els poders polítics ens reclamaven esforços patriòtics per ajustar els comptes públics. Tanmateix, el deute de la Generalitat no ha deixat de créixer. Un deute suposadament “nostre” que gairebé ningú no s’atreveix a qüestionar.
Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute creiem fermament que no tots els deutes s’han de pagar, i que cal una revisió a través d’auditories ciutadanes de què i a qui paguem, per decidir quins deutes considerem justos i quins il·legítims. Unes auditories que ens guiaran també en la regeneració democràtica i la recuperació de la sobirania.
Si bé el deute il·legítim no és un concepte legalment reconegut, sí que té les seves bases sobre principis i normes de la legislació internacional. Però es tracta sobretot d’un concepte polític, que hem de definir democràticament entre totes. Un concepte a través del qual el poble no solament pot definir què és just pagar i què resulta totalment il·legítim, sinó també a través del qual debatre com volem que s’estructurin les finances públiques.
Partim, a més, de l’aprenentatge d’experiències històriques d’impagament i processos de reestructuració de deutes, que ens mostren les conseqüències que poden tenir les decisions que prenem en aquest procés. Davant el plantejament de no pagar els deutes públics, molts ens titllen d’inconscients, ja que la conseqüència immediata seria el tancament de l’aixeta del crèdit per part dels mercats internacionals. Però no és precisament això el que volem? Independència vol dir que deixin de ser els creditors qui dictin les polítiques públiques, siguin aquests CaixaBank, el BBVA, el Deutsche Bank o l’Estat espanyol.
Sobirania vol dir també segar les cadenes amb els mercats financers. En definitiva, per definir unes noves regles del joc, ens cal comprendre què devem i a qui, com s’ha generat aquest deute i a qui ha beneficiat. Si no volem caure en una falsa independència, lligats de mans i peus pels deutes amb l’Estat espanyol i la banca nacional i internacional, hem de començar auditant els deutes des de la ciutadania. I perquè la independència sigui més que un miratge, caldrà segar les cadenes amb els creditors i poder així emprendre de debò el vol de la llibertat.