Iolanda Fresnillo / Javier Lechon

(article publicat a Catalunya Plural / El diario.es)

Un deute de 70.000 milions d’euros no és poca cosa per a la Generalitat de Catalunya. El 2015 un de cada quatre euros i mig del pressupost es va destinar a pagar el deute i els seus interessos. Des del 2007 deute públic català s’ha multiplicat per 4,5, en un procés en espiral en el que cada any la Generalitat s’endeuta encara més per poder fer front al deute acumulat. Endeutar-se per pagar deute.

Si al pagament del deute sumem altres compromisos ineludibles com el pagament de peatges a l’ombra i altres finançaments estructurats per la construcció d’infraestructures, en el pressupost resta molt poc marge per a la realització d’un pla de xoc que afronti amb garanties la situació d’emergència social que viu bona part de la població catalana.

Per què una auditoria del deute públic català?

L’opacitat generalitzada respecte a l’endeutament públic dificulta molt que la ciutadania en pugui conèixer els aspectes rellevants. Una de les qüestions menys transparent és a qui devem i en quines condicions. En el cas català sabem que el 70% del deute de la Generalitat és amb l’Estat, acumulat a través dels mecanismes de liquiditat (el Fons de Liquiditat Autonòmic -FLA- i el Pla de Pagament a Proveïdors). Però no hi ha cap detall disponible sobre a qui devem els 28.000 milions restants de deute de la Generalitat i les entitats públiques. D’altra banda, sabem que fins el 2014 el 70% dels recursos del FLA han estat destinats a pagar deute i els seus interessos, per tant, a «rescatar» els creditors de la Generalitat, però no coneixem qui són aquests creditors.

L’auditoria és doncs imprescindible per trencar amb l’opacitat que regna en la «conselleria del deute”, així com per desmuntar el discurs que culpabilitza la població per «haver viscut per sobre de les nostres possibilitats», i també per definir com volem que es gestioni el finançament públic, el deute i, en general, les polítiques públiques en el futur.

A curt termini, una auditoria ciutadana del deute i altres polítiques públiques ens ha de permetre entendre també quins son els marges de maniobra reals per definir i aplicar un pla de xoc que ens permeti fer front a l’emergència social del país. Només coneixent el detall de a qui devem, en quines condicions, per què i si el procés d’endeutament ha estat legal i responsable, podem negociar en condicions amb els creditors.

Com volem que sigui l’auditoria a Catalunya?

En primer lloc entenem que l’auditoria o és ciutadana o no és. Encarregar una auditoria a PWC o Deloitte no abordaria cap dels objectius anteriorment detallats. És més, una auditoria realitzada per una empresa externa seguint amb l’actual tònica d’opacitat només serveix perquè aquestes empreses segueixin acumulant coneixement i la societat seguim estant en la inòpia sobre la dimensió del problema.

En aquest sentit entenem que el procés de l’auditoria s’ha de dotar de mecanismes de transparència, d’accés a la informació, que ha d’estar disponible en format obert, així com de possibilitats de participació en els anàlisi i la presa de decisions. Una possibilitat, necessària però no suficient, seria dotar el procés d’un portal a internet on es disposi tota la informació, des dels documents a analitzar fins als informes que puguin elaborar tant els tècnics del propi departament com experts externs.

A més, l’anàlisi ha de ser integral i ens ha d’ajudar a entendre el context (econòmic però també polític i social) en el que s’ha acumulat aquest deute, o els impactes ambientals, socials o de gènere dels projectes o processos finançats amb el mateix. En definitiva, una auditoria integral i ciutadana ens ha de permetre abordar com recuperar la nostra sobirania i la confiança en les institucions democràtiques.

Un procés sense final

No entenem l’auditoria com un procés puntual, amb inici i final, sinó com un procés continuat en el temps. Un cop abordada una primera fase d’analitzar la situació general d’endeutament, el procés d’auditoria ha de posar en marxa mecanismes de rendició de comptes en relació a projectes concrets o polítiques determinades. A través d’aquests mecanismes hem de poder analitzar, per exemple, si la Línia 9 del metro o el Canal Segarra-Garrigues s’han realitzat sense irregularitats.

Volem saber per què algunes infraestructures han costat molt més del pressupostat (i no volem que ens ho expliquin, sinó treure les nostres pròpies conclusions a partir de l’accés a la informació original), volem conèixer les condicions de finançament d’autopistes i altres infraestructures, volem saber si hi ha rastres del 3% en els comptes de la Generalitat… i sobretot volem establir un sistema permanent de rendició de comptes que eviti, o almenys dificulti, la mala gestió econòmica per part dels representants polítics. I és per això que l’auditoria no s’acaba mai.

I tot això, qui i com es fa?

El procés d’auditoria ciutadana s’ha de dotar de recursos humans i tècnics, així com econòmics, per poder-se dur a terme. S’han de poder crear equips mixtos, de tècnics interns (personal de la Generalitat) i expertes externes. Aquestes expertes han de respondre a la integralitat de l’Auditoria, és a dir, s’han de constituir equips interdisciplinaris i diversos, que puguin abordar un anàlisi financer, però també anàlisis d’impacte social, ambiental o de gènere, entre d’altres. Les expertes per tant no poden ser només economistes de tall neoliberal.

Aquests equips aportarien els seus anàlisis a una comissió parlamentària constituïda ad hoc per fer seguiment de l’auditoria. Però també la societat civil organitzada, al tenir disponible la informació, podrà aportar les seves pròpies lectures i anàlisis, presentant-les a través d’espais de participació i en aquesta mateixa comissió.

Aquesta possibilitat de participació s’haurà d’acompanyar d’una intensa campanya de comunicació, de forma que la ciutadania no organitzada pugui tenir accés als avenços del procés d’auditoria a través dels mitjans públics de comunicació. Aquesta es pot acompanyar de presentacions i debats en el territori, així com de mecanismes per atendre les consultes i dubtes de la població respecte al procés.

En un procés d’auditoria ciutadana la població no només té accés a la informació, sinó que idealment ha de poder tenir la darrera paraula sobre què fer amb els deutes o els processos de gestió pública auditats. Amb la informació sobre la taula de com s’ha generat el deute, però també de quines conseqüències pot tenir tant pagar com no pagar, hem de poder decidir col·lectivament què fem amb aquest deute. La recuperació plena de la nostra sobirania depèn també de que sigui la ciutadania qui decideixi si vol seguir lligada a deutes il·legítims o trencar les cadenes del deute, assumint-ne les conseqüències.