Publicat en La Directa Núm 344 (8 de gener de 2014)
Des dels inicis de la recessió econòmica l’any 2008, s’han perdut més de 4 milions de llocs de feina fins arribar a un total de 6 milions d’aturats, sense que hi hagi indicis aparents de millora. Una xifra que significa un 26% de la població activa. Aquest fet hauria d’haver estat una raó suficient per centrar els esforços dels diferents governs en polítiques d’ocupabilitat, però l’únic que s’ha fet en aquest àmbit han estat les diferents reformes laborals (la llei 35/2010 del 17 de setembre, el Reial Decret Llei 11/2011 del 26 d’agost o el Reial Decret 7/2011 del 10 de juny de mesures urgents per a la negociació col·lectiva) que han anat precisament en sentit contrari al fet d’assegurar la creació de llocs de feina, i que han fomentat aspectes com ara “flexibilitzar” les causes de l’acomiadament, eliminar la limitació a l’encadenament de contractes temporals o debilitar la capacitat de negociació dels treballadors vers les empreses, entre altres mesures.
Enlloc de centrar els seus esforços en allò que és un dels drames més grans de la crisi actual, els nostres governants han preferit apostar per mantenir a ratlla conceptes menys “humans”, com són el dèficit o el deute. Aquests esforços únicament tenen el propòsit d’imposar tota una sèrie de mesures polítiques de caire neoliberal, enfocades a la reducció de la despesa social i a la disminució dels drets de tota la ciutadania. La crisi del deute està sent utilitzada com una oportunitat per imposar (aprofitant el pànic de les poblacions) les reformes que són més beneficioses per als capitals.
També és curiós observar com existeix una mena de ceguera parcial a l’hora d’analitzar les dades referents als ingressos i les despeses de l’Estat. Així, gran part de les mesures adoptades per acabar amb l’endeutament han estat relacionades amb la reducció de part de les despeses, sempre des d’una perspectiva ideològica i interessada. No es retallen duplicitats en despeses o dispendis innecessaris, sinó que les retallades es produeixen en sectors com la sanitat o l’educació, la congelació de pensions, les limitacions en el subsidi d’atur “per impulsar la recerca activa de feina” i un llarguíssim etcètera.
Per altra banda, veiem com es culpabilitza del deute a les comunitats autònomes o als municipis, difonent aquest mite a través dels mitjans de comunicació de masses amb titulars com “els ajuntaments estan a punt de fer fallida”, “ el deute de les comunitats autònomes és insostenible”, etc. D’aquesta manera, es genera un estat d’opinió que permet al govern central la reducció de transferències cap aquestes administracions i forçar-les a reduir la despesa, ja que concentren un gran nombre de serveis socials.
És fàcil demostrar allò erroni d’aquest mite amb dades del propi Banc d’Espanya. El percentatge total del deute per administració l’any 2010 mostrava com un 76% corresponia a l’estat central, mentre que un 18% provenia de les comunitats autònomes i que només un 6% del deute corresponia als municipis. Per tant, en termes relatius, aquests últims han contribuït menys al dèficit i al deute durant la crisi.
Font: Banc d’Espanya
Així mateix, cal destacar que Espanya és un dels estats amb menys despesa pública amb referència al PIB. Segons dades d’Eurostat de 2011, el seu nivell de despesa és de 45,7%, quasi quatre punts per sota de la mitjana europea, que és d’un 49,1%. Una xifra molt per sota del nivell de despesa d’altres països com França, amb un 55,9%, o Dinamarca, amb un 57,7%. Per tant, l’argument basat en que la despesa pública de l’estat espanyol és excessiva i que en conseqüència s’han d’aplicar mesures d’austeritat (o les reformes penals i laborals que s’han emprat des dels inicis de la crisi) es desmunta i cau pel seu propi pes.
Font: Eurostat
Ingressos sobre el PIB 2012
Font: Eurostat
El problema no és de despeses, sinó d’ingressos. L’estructura fiscal a Espanya, centrada en impostos regressius, ha mantingut infrafinançat el sector públic, no només durant la crisi sinó ja des d’anys abans.
Què és el que es deixa de recaptar?
A Espanya existeixen multitud de mecanismes legals a disposició de les empreses i els grans capitals per deixar de pagar el que toca, a més d’una gran permissivitat respecte allò il·legal. Aquest fet es demostra amb el volum d’economia submergida, que ascendeix fins al 20% o al 25% del Producte Interior Brut, segons el sindicat Gestha de tècnics del Ministeri d’Hisenda. Un nivell similar al de Grècia o Itàlia, àmpliament per sota de la mitjana de la UE-15, que és d’un 10%.
Font: Tax Justice Network
Respecte a les formes legals de frau, un primer exemple el trobem en la gran diferència que existeix entre els gravàmens nominal i efectiu de l’Impost sobre Societats. En teoria, el 30% dels beneficis de les grans empreses i el 25% de la petita i mitjana empresa hauria de ser recaptat per aquest impost, però les successives “deduccions” i “compensacions” fiscals acaben permetent a les grans empreses pagar només un 10%.
En el cas de les societats “convencionals” (un altre dels mecanismes legals del frau), les Societats d’Inversió de Capital Variable (SICAVs) permeten tributar només un 1% del total recaptat. Un mecanisme habitualment utilitzat per les grans fortunes per evadir impostos, ja que per a la constitució d’aquestes societats només es necessita un capital mínim de 2.400.000 euros i cent accionistes, que en la majoria de casos només posen el seu nom, el que s’anomena “socis de palla”.
Les dades són demolidores: el 71, 77% del frau a Espanya és realitzat per les grans empreses i fortunes. Només el 17,05% correspon a PIMEs, el 8,59% a autònoms i el 2,59% a fraus no empresarials. Si no es persegueix la porció més gran d’aquest “pastís” és perquè no existeix voluntat política per fer-ho, com demostra el fet que no es convoquen noves places d’inspectors d’hisenda des de fa tres anys.
Font: Gestha
Perquè ens fem una idea del volum del “pastís” del qual estem parlant, si s’eliminés completament el frau de les grans fortunes, l’Estat podria recaptar 44.000 milions d’euros anuals. I si tan sols es reduís al nivell de la mitjana europea, 38.500 milions d’euros, una xifra suficient per evitar qualsevol tipus de retallada.
Una política fiscal regressiva
La política fiscal a Espanya castiga més els que menys tenen. Es realitza principalment a través de l’IRPF (37%), l’IVA (27%), l’Impost sobre Societats (9%) i altres taxes sobre productes com la gasolina, el tabac o l’alcohol (27%). D’aquesta manera, la ciutadania en general recol·lecta el 91% dels impostos i les empreses només un 9%.
Font: Eurostat
A això se li ha de sumar la dualitat existent entre el que tributen les rendes laborals (fins un 45%) i el que paguen d’impostos les rendes del capital (un 19%). Si es té el control d’una empresa, es pot manejar aquesta dualitat com es vol. Un pot decidir tenir rendes de capital (mitjançant dividends, per exemple) enlloc de cobrar un salari.
Coincidint amb l’augment de l’atur, el percentatge d’ingressos per IRPF ha passat del 32% al 37% al 2011. Per altra banda, després de les mesures aprovades pel govern del PP, s’han augmentat els tipus d’IRPF i l’IVA (sempre reconegut com l’impost més injust, perquè grava a tots per igual), i d’aquesta manera s’ha castigat encara més la classe treballadora.
Si comparem l’estat espanyol amb un dels països de referència com és Suècia, podem observar la desigualtat existent entre les aportacions que realitzen la classe més rica i la treballadora. L’1% més ric aporta a Espanya un 20% del que aporta a Suècia, mentre que el 99% restant aporta més d’un 70%. Això és fruit d’unes polítiques que premien als que més tenen i fan recaure el pes de l’Estat sobre la classe treballadora, tant a l’hora de la recaptació com en la pèrdua de drets i atacs a l’estat del benestar.
Conclusions
Tal com hem esmentat en aquest article, existeixen alternatives a les polítiques d’austeritat. Alternatives que, tot i ser de sobres conegudes, no es tenen en compte per una consistent falta de voluntat política, que només pot explicar-se amb l’existència d’una classe social que protegeix des de diversos àmbits (el polític o l’empresarial) els seus propis interessos.
Podrien augmentar-se els impostos de les SICAVs o eliminar-se les deduccions a les empreses que facturen més de 150 milions d’euros. Podria crear-se un impost sobre transaccions financeres, que a més de castigar l’especulació permetria a l’Estat ingressar 5.000 milions d’euros. Com també es podria perseguir el frau fins a mantenir-lo al nivell d’Europa (un 10%) per aconseguir recaptar 38.500 milions d’euros més.
Podria fer-se tot això, però no es fa perquè no interessa. Per tant, el dèficit – quan s’analitza sistemàticament per nivell de despesa i no pel d’ingressos – es converteix en una excusa, un instrument més de dominació a disposició dels que més tenen. Davant d’aquest espoli indiscriminat, l’única solució que té la societat civil és la mobilització. No només per parar els atacs, que són molts, sinó per capgirar unes polítiques que no són noves i que provenen d’abans de la crisi.
Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute oferim l’eina de l’Auditoria Ciutadana, que no pretén ser un utensili tècnic sinó esdevenir un espai participatiu d’aprenentatge i de sol·licitud d’informació. Una de moltes palanques que poden servir per impulsar el profund canvi econòmic, polític i social el qual aspirem.
Però existeixen molts altres espais de canvi i tots ells sumen: els espais de lluita sindical, les assemblees de veïns, les lluites sectorials, les organitzacions ciutadanes…
El que importa és no quedar-nos quiets. O ens movem o ens passaran per sobre.