[Castellano]
En aquest nou pacte hi ha hagut, com passa darrerament, un guanyador ben clar. Alemanya s’ha assegurat que la Comissió Europea no tingui l’última paraula, evitant així que pugui liquidar bancs alemanys, a més d’assegurar-se que no haurà de rescatar bancs estrangers amb diners dels seus contribuents durant els propers 10 anys, tret que hi hagi nous acords per avançar en la integració europea.
La banca europea anirà afegint a aquest fons 5.500 milions l’any, fins arribar als 55.000 milions d’euros al 2026. Aquesta és una xifra ridícula, en comparació amb les xifres que mou el sector bancari. El fons estarà compartimentat per països fins aquesta data, la qual cosa significa que si un banc espanyol fa fallida abans del 2026, el diners que es faran servir seran la part que els bancs espanyols hagin dipositat al fons. Si aquest fos el cas, és obvi que no hi haurien suficients diners, ja que l’aportació dels bancs espanyols serà de 8.500 milions en els propers deu anys. Els diners que tenen els espanyols en dipòsits de fins 100.000 euros protegits ascendien el 31 de desembre de 2012 a 795.000 milions d’euros (Font: Memòria Fons de Garantia de Dipòsits). Facin els comptes. Si un banc mitjà fes fallida els 8.500 milions no servirien ni per començar. Ens podem fer una idea de com les necessitats de liquiditat del sistema bancari espanyol superen considerablement els 8.500 milions d’euros del MUR, amb l’informe elaborat per la PACD: «La il·legitimitat dels Rescats a la Banca a l’Estat espanyol«.
Destaquem també que la nova directiva assenyala que «els estats membres han d’assegurar que estan completament protegits els dipòsits resultants de transaccions relatives a béns immobiliaris residencials privats o lligats a esdeveniments de la vida provada, com casaments, divorcis, jubilacions, resolució de contractes, acomiadaments, invalidesa o morts durant els dotze mesos següents als que hagin estat ingressats en els comptes dels clients». Això estén la quantitat de dipòsits protegits a l’estat espanyol i a la resta també. En resum, s’amplia la protecció sense dotar de mitjans per aquesta protecció.
A més, l’acord inclou la fórmula bail-in, o rescat intern, ja aplicada per exercici de la Troika en el rescat a Xipre. Consisteix en què els dipositants amb més de 100.000€ pateixin part de les pèrdues en la liquidació. Aquest model de rescat es va vendre des de la Comissió Europea com «únic per tot un seguit de raons«, encara que poc després ja reconeguessin aquest format com a model per a futures crisis bancàries, malgrat la classe mitjana estalviadora, i que ara veurem com queda integrat al MUR.
En el cas de què no hi haguessin suficients diners als fons, es pot accedir als diners del MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat), que són diners dels contribuents. Si això no fos suficient, es finançarà als mercats del deute, o sigui, podrà endeutar-se amb la garantia de l’estat. El fons funciona per tant de forma similar al banc dolent SAREB (Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària). El banc dolent assumia actius de la banca a un preu sobrevalorat, assumint pèrdues a càrrec de l’estat, reflectides en més deute públic. Amb aquesta lectura podem dir que el nou fons de liquidació MUR no es més que un banc dolent elevat a nivell europeu. Les quantitats amb les quals es dota el fons només serveixen per tapar el que és un mecanisme de garantia pública a la banca.
En definitiva, la directiva europea reconeix la inviabilitat de la banca privada sense l’existència d’una xarxa de seguretat pública (ja sigui estatal individual o estatal multilateral) que permeti la seva existència i que pugui finançar-se amb els estalvis de la ciutadania a un cost reduït. Ningú deixaria a tipus d’interès ridículament baixos els seus dipòsits en entitats privades sense la protecció pública. Aquest aval té un cost per als bancs molt baix (0,8% dels dipòsits garantits) per la qual cosa suposa una transferència directa i neta dels recursos de l’àmbit públic a l’àmbit de les entitats financeres privades. No és un aval “a preus de mercat”.
És interessant incidir en l’argument que sosté el bail-in. Amb aquest sistema es pretén justificar que els dipositants són en part culpables de les males pràctiques del banc, perquè no han realitzat una tasca de supervisió. La teoria econòmica neoclàssica, que cimenta las decisions de les institucions europees, diu que els bancs existeixen perquè els prestadors no hagin d’estar darrera dels seus deutors tot el temps. El banc existeix com institució especialitzada en recollir informació i acumular experiència, que li permet determinar a qui dóna préstecs, millor que si ho fes una família o una altra entitat. Segons aquesta teoria, aquest és el motiu principal pel qual existeix la banca. Aquesta nova doctrina bail-in ens diu que aquest no és el cas, que en realitat la banca no sap el que fa i som nosaltres els que l’hem de vigilar. Llavors ens preguntem, per a què serveix un banc? La doctrina bail-in contradiu completament la teoria econòmica neoclàssica, i segons aquesta nova doctrina no hauria d’existir i particulars i empreses haurien de prestar-se els uns als altres i fer ells mateixos la feina de seguiment dels projectes dels seus deutors per vigilar que els diners siguin tornats.
Mostrem un esquema (Font: Financial Times) de com funciona el sistema de resolució que reflecteix el caràcter de la burocràcia laberíntica de la UE, amb l’únic objectiu de crear opacitat per ocultar-se de la auditoria de la ciutadania.
Aquest acord és un pas important encara que incomplet, cap a una unió fiscal i política de la Unió Europea. L’acord suposa una unió fiscal, coma mínim parcial, a través de la mutualització del fons, en 2026. Però aquest acord, donada la crisi que amenaça la supervivència de l’euro, sembla un pas incomplet sense un acord més ampli d’unió fiscal, en el que es permetin transferències fiscals i es mutualitzi deute públic estatal. L’acord definitiu no sembla proper degut a la reticència alemanya, que persisteix en mantenir la seva hegemonia respecte a Brussel·les en tot el procés d’integració.
Malgrat portar en el seu historial el rebuig del tractat de Maastricht en referèndum per part de Dinamarca, el rebuig de la Constitució en diferents referèndums per part de França i Holanda, la violació del Pacte d’Estabilitat per part d’estats integrants que avui proclamen disciplina fiscal com Alemanya, la creació de fons i mecanismes de rescat a la banca amb fons públics establerts en paradisos fiscals sota lleis opaques i extracomunitàries com el MEDE, la destrucció de les economies del sud d’Europa amb polítiques neoliberals, i així un llarg etcètera, veiem que la UE continua avançant, no sense dificultats, en el seu projecte imperialista.
Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute: Sergi Cutillas, Javier Soraluce, Carlos Sanchez-Mato