FMI: el fidel vigilant del capital

Sin categoría

Article publicat a l’edició impresa del Setmanari  La Directa el 18 de setembre de 2013 [En Castellano]

IMF Photograph

Creat el 1945, el Fons Monetari Internacional afirma que té per objectiu “fomentar la cooperació monetària internacional, afiançar l’estabilitat financera, facilitar el comerç internacional, promoure una ocupació elevada i un creixement econòmic sostenible i reduir la pobresa arreu del món”. La realitat, però, és ben diferent. Tot i tractar-se d’un organisme públic internacional, el model de finançament i de votació dins de l’entitat ha fet que l’FMI s’hagi erigit com uns dels principals actors en el procés d’imposició del neoliberalisme. Oferim a continuació una radiografia de la institució que està al darrere de les receptes d’austeritat i retallades que han patit diversos països europeus des de l’esclat de l’actual crisi econòmica.

A principis d’agost d’enguany, el Fons Monetari Internacional (FMI) va fer públic el seu darrer informe sobre l’economia espanyola, en què es destacava el “progrés substancial” de les reformes dutes a terme pel govern de Mariano Rajoy —seguint les recomanacions de l’FMI fins al moment— i s’assenyalaven els deures que quedaven per fer. Entre aquests darrers s’incloïen: la reforma de les pensions; l’ajustament del dèficit fiscal a través d’un augment encara més gran dels impostos indirectes (IVA) i descomptes fiscals per a empreses, així com d’una revisió (a la baixa) de les despeses de sanitat i educació; i, per últim, l’aprofundiment de la reforma laboral, acompanyada “d’un compromís dels empresaris per contractar més treballadors a canvi que els sindicats s’avinguin a reduccions salarials”. En aquest últim aspecte, concretament, es recomanava una reducció de salaris d’un 10% en dos anys, juntament amb reduccions de les cotitzacions a la seguretat social. A aquest escenari de “contenció salarial”, l’FMI afegeix que “podria ser necessària una reforma més profunda dels convenis col·lectius, per exemple, una major liberalització de la negociació col·lectiva o un sistema totalment descentralitzat”.

Per a l’FMI, aquest aprofundiment del “llarg i difícil ajustament” que, segons la institució, necessita l’Estat espanyol, portarà a un escenari de 18% “d’atur estructural” al 2023 i en el qual les famílies continuaran perdent poder adquisitiu i capacitat d’estalvi (un eufemisme per dir que augmentarà l’empobriment i l’exclusió social). El deute públic es mantindrà per sobre del 100% del PIB fins almenys 2018. En canvi, però, augmentarà la competitivitat, les exportacions creixeran —cosa que farà millorar la balança comercial— i probablement es produirà un escenari de lleu creixement econòmic.

Més enllà de qüestionar les receptes i escenaris que l’FMI preveu com a objectiu, tot seguit ens proposem entendre com funciona aquesta entitat, que constitueix una de les puntes de llança del nou embat neoliberal que patim.

La força de la paraula

En aplicació de l’anomenat article IV, el personal del Fons emet, generalment de forma anual, un informe sobre la situació econòmica dels seus 188 estats membres. A més, les reunions anuals (a l’octubre) i de primavera (a l’abril) de l’organisme serveixen d’altaveu per publicar informes més generalistes o sectorials, en què s’aprofita per fer “recomanacions” a països determinats. Finalment, aquells països que hagin rebut suport financer de l’FMI (una línia de crèdit o una cancel·lació de deute), o d’alguna altra institució que hagi delegat les funcions de monitoreig al Fons, estaran també sotmesos a informes freqüents sobre el progrés en el marc d’aquests programes. En el cas espanyol, el Memoràndum signat el juliol de 2012 amb la Unió Europea per rescatar la banca atribueix a l’FMI el seguiment de la implementació de les mesures acordades amb Europa a canvi del rescat. A més, la direcció i el personal del Fons aprofita visites, reunions, conferències i cimeres per anar llançant consignes. L’opinió del Fons no és llei, ja que aquests informes no deixen de ser avaluacions i recomanacions, però no seguir aquestes recomanacions pot tenir conseqüències.

Creat el 1945 per vetllar per l’estabilitat monetària i financera a escala global, l’FMI té com a principal funció oferir assistència financera als països amb problemes en la balança comercial. És a dir, els que no puguin pagar tot el que deuen poden acudir al Fons i demanar alguna de les línies de crèdit que ofereix la institució. El crèdit de l’FMI sempre va acompanyat d’un plec de condicions que el país beneficiari ha de complir si vol que es vagin desemborsant els diferents trams del crèdit. Segons l’FMI, aquestes condicions es decideixen d’acord amb el país que demana l’ajuda, però a la pràctica, si les condicions acordades no estan en la línia que demana el Fons, el crèdit serà denegat.

Així, la primera conseqüència de no seguir els dictats de l’FMI és no poder accedir als seus recursos. En cas de tenir un programa en marxa amb l’FMI, o en què l’FMI jugui el paper de vigilant (com en el cas espanyol), els diners dels crèdits es van desemborsant per trams, i l’aprovació del següent tram dependrà del nivell de compliment de les condicions pactades. Actualment hi ha 37 països que tenen línies de crèdit obertes amb el FMI. La major part dels països empobrits han passat en les darreres tres dècades per programes de l’FMI, i tots ho han pagat amb un plec de mesures neoliberals.

A més, una quarantena de països empobrits i altament endeutats han estat durant prop de dues dècades beneficiaris de les iniciatives d’alleugeriment de deute. És a dir, l’FMI, el Banc Mundial i altres institucions internacionals i governs creditors els han cancel·lat una part del deute a canvi de sotmetre’s a un “Programa de Creixement i Reducció de la Pobresa” monitorejat pel Fons. Aquests programes funcionen sota la mateixa lògica que els crèdits: si els països no compleixen amb les condicions pactades en el programa (és a dir, dictades pel Fons), la cancel·lació de deute promesa no es fa realitat.

Privatitzacions, liberalització financera, eliminació de subsidis, reducció de salaris als funcionaris públics, retallades en sanitat i en educació en pro del control del dèficit, entre moltes altres mesures, han estat imposades a països com Mali, Haití, Camerun, Tanzània o Bangladesh, a canvi del perdó de part del deute. En països com Mali, Malawi o Haití, l’eliminació dels subsidis al cotó, als fertilitzants i l’arròs respectivament, i l’obligació d’obrir els seus mercats i privatitzar les empreses públiques agrícoles, han suposat no únicament la ruïna per a milions de camperols, sinó també una greu amenaça a la sobirania i seguretat alimentàries de les seves poblacions. Un cop va haver completat el programa pactat amb l’FMI al 2006, Malawi va reintroduir els subsidis agrícoles, cosa que va permetre augmentar la producció de blat de moro i superar la situació de crisi alimentària a la qual el Fons havia abocat el país.

A més d’obligar a adaptar una política econòmica neoliberal, fet que perpetua la relació de dependència que pateixen aquests països, els programes d’alleugeriment de deute s’han revelat totalment ineficients i insuficients per complir amb el seu objectiu explícit, és a dir, portar el deute a nivells sostenibles a llarg termini. Els països, després de rebre cancel·lacions parcials del deute, continuen acudint al crèdit com a principal manera d’obtenir recursos (en molts casos crèdits del mateix FMI) i es veuen abocats a nous cicles de sobreendeutament. El propi sistema els fa addictes al crèdit de l’FMI i, per tant, a les seves mesures. Segons un estudi recent publicat per Jubilee Debt Campaign, països que han rebut cancel·lacions de deute sota aquestes iniciatives, com Etiòpia, Moçambic o Níger, poden arribar a tenir en pocs anys nivells d’endeutament públic superior al que tenien abans de rebre les cancel·lacions.

Alts i baixos

Amb l’esclat de la crisi del deute a la dècada dels 80 a l’Amèrica Llatina, l’FMI va ser rescatat de l’oblit en què havia caigut en la dècada dels 70 arran del trencament per part dels Estats Units del patró or. Els països rics van encarregar al Fons i al Banc Mundial dissenyar la sortida de la crisi i la recepta dissenyada és la mateixa que, 30 anys més tard, continuen imposant arreu del món. De manera simplificada, la recepta consistia i consisteix en la millora de la competitivitat devaluant la moneda i/o redissenyant l’estructura productiva i laboral del país cap a l’exportació, la liberalització del compte del capital i el sector financer, l’obligació d’establir l’equilibri pressupostari amb un estricte control salarial, l’eliminació de subsidis, la reforma de pensions i la privatització d’empreses i serveis públics.

Arreu, les receptes de l’FMI no sols han generat més endeutament, sinó que han provocat crisis socials i humanitàries. Segons la Conferència de Nacions Unides pel Comerç i el Desenvolupament (UNCTAD), els plans d’ajustament promoguts per l’FMI “han tingut un impacte especialment sever en els més pobres i en altres grups socialment vulnerables”. Entre 1980 i 1990, el nombre de persones vivint sota el llindar de la pobresa a l’Amèrica Llatina es va incrementar de 144 a 211 milions. Però a més, el creixement econòmic per càpita en aquesta mateixa regió va ser negatiu (-0,5%) entre 1980 i 2000 per l’impacte dels programes d’ajustament estructural.

Amb aquest historial, a la Conferència de Londres del G20 de 2009, l’FMI va ser l’escollit per promoure les mesures necessàries per fer front a la crisi financera, per la qual cosa es van triplicar els seus recursos, fins a un bilió de dòlars. D’aquesta manera, es rescatava l’FMI, que havia anat perdent no únicament legitimitat, sinó també clients al llarg dels darrers anys. Els seus continuats fracassos i les dures mesures imposades sobre els seus clients van portar nombrosos països a aprofitar l’època de bonança econòmica (increment de reserves per l’augment dels preus de les matèries primeres) per pagar per avançat els deutes amb l’FMI i declarar així la seva independència financera d’aquesta institució. De set mil milions de dòlars en cartera de préstecs al 2003, l’FMI havia passat a tan sols setze mil milions al 2007. Això va abocar l’organisme a un greu problema pressupostari. Però la crisi econòmica va salvar el Fons de la ruina. El 31 d’agost de 2013 l’FMI tenia una cartera de préstecs de 266 mil milions de dòlars.

Un paper estel·lar en temps de crisi

Amb la caiguda d’Islàndia, l’FMI va desembarcar a Europa. Després van venir el primer préstec a Grècia el 2010 i un segon el 2012, juntament amb els préstecs a Irlanda i Portugal (en aquests tres casos, concedits conjuntament amb la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, l’autoanomenada troika), però també els menys coneguts casos d’Hongria, Letònia, Romania, Bòsnia-Herzegovina i Sèrbia.

De tots ells, el cas grec és el més exemplar del fracàs del model. Després de tres anys de privatitzacions, retallades i reformes draconianes, el deute del país s’ha situat a la xifra rècord del 176% del PIB, el PIB ha retrocedit un 25% des de 2007, l’atur ha augmentat fins al voltant del 27% (un 57% entre les persones joves) i gairebé la meitat de la població es troba en risc de pobresa. Les conseqüències són clares, fins i tot per al Relator Especial de Nacions Unides sobre Deute Extern i Drets Humans, que el maig de 2013 va declarar que les condicions dels rescats de la troika a Grècia estaven violant els drets humans.

En la seva avaluació del programa per a Grècia aprovat el 2010, l’FMI va sorprendre reconeixent que les mesures d’austeritat han anat massa lluny, llastrant la capacitat de l’economia grega de recuperar-se (amb tot, l’organisme omitia els impactes de les mesures aplicades sobre el benestar de la població). Malgrat aquestes revelacions, però, ni l’FMI ni la Comissió Europea ni el BCE han reduït la pressió sobre el govern grec.

El cert és que, malgrat un cert canvi en la retòrica de l’FMI, aquest continua imposant mesures d’austeritat arreu. L’organisme afirma que la seva política ha canviat i que segueix, almenys en els països amb menys ingressos, una política de protecció de les persones més vulnerables i de reducció de la pobresa. Però des de la mateixa institució s’admet que es continuen aplicant mesures com reduccions de subsidis i augments de tarifes de béns i serveis bàsics, o recomanacions fiscals, que tenen impactes socials sobre la població més empobrida. A més, l’FMI continua defensant a ultrança el model de mercat a través de privatitzacions i de la liberalització de sectors com el financer o el comercial. Un estudi publicat recentment demostra que, des de 2010, més de 100 països han retallat subsidis en carburants, agricultura i alimentació, 98 països han retallat sous o imposat límits salarials, 80 països han reduït les xarxes de protecció, 86 països han promogut reformes de pensions i 32 països han adoptat mesures de flexibilització laboral. Tots tenien en comú que les mesures havien estat recomanades per l’FMI.

Però qui són i què volen aquesta gent?

Al llarg dels seus 68 anys d’història, l’FMI ha demostrat que el seu objectiu implícit és la promoció d’un model econòmic neoliberal, tot protegint els interessos de classe dels propietaris del capital. L’FMI ha estat un dels actors clau en el procés de globalització i financiarització de l’economia. No tothom avalua negativament l’historial de l’FMI: les grans companyies privades, entre elles moltes d’espanyoles, que s’han fet amb les empreses i serveis públics privatitzats; els empresaris que s’han beneficiat de retallades salarials i reformes laborals cap a una major flexibilització, és a dir, precarització; o les inversores i creditores que han estat rescatades amb els fons de l’FMI després de les crisis financeres recurrents de les darreres dècades. Totes elles estan entre les beneficiàries de l’organisme.

L’FMI no deixa de ser una institució pública, governada pels 188 països que en formen part. Tot i això, cal recordar que, en la presa de decisions, el Fons funciona com una entitat privada, en què qui més accions ostenta (més quotes paga), més vots té. Així, per a l’FMI, el món es divideix en dues categories, les economies avançades (36 països), que ostenten el 55,2% dels vots de la institució, i els països emergents i en desenvolupament (152), que en tenen un 44,8%. Una mirada més detallada ens mostra com les economies del G7 (EUA, Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia, Japó i Canadà) acumulen el 41,2% dels vots, i la Unió Europea, el 29,4%. El país amb més dret a vot són els Estats Units, amb un 16,5%. És important destacar que les decisions més importants es prenen sempre per una majoria del 85%, de manera que el país (EUA) o grup de països que ostentin més d’un 15% dels vots tenen, de facto, dret de veto. Els anomenats BRICS (Brasil, Rússia, la Índia, la Xina i Sud-àfrica) es queden en un 11,03%, i els països de renda baixa (més d’un centenar), sumen un 5,9%. L’FMI presumeix d’haver realitzat des de 2008 una reforma per democratitzar i ajustar les quotes a un repartiment més just, però el repartiment de vots que ha quedat després de les reformes és el mateix que estava en vigor.

A banda de les quotes (360 mil milions de dòlars), els diferents països membres també fan aportacions puntuals, com la realitzada al 2009 arran de la cimera del G20 a Londres, que s’ha fet efectiva en dues fases (570 mil milions de dòlars el 2011 i 460 mil milions el 2012). Actualment, l’FMI té disponible més d’un bilió de dòlars en aportacions addicionals fetes arran de la crisi financera.

L’organisme disposa, així mateix, d’unes importants reserves d’or, que utilitza en ocasions per obtenir recursos addicionals. Així, el 2009 va aprovar una important venda d’or, una vuitena part de les reserves. Els recursos obtinguts es van destinar a cobrir el Fons de Creixement i Reducció de la Pobresa, que ofereix préstecs sense interès als països més empobrits a canvi de programes d’ajustament. Finalment, una part dels recursos de l’FMI s’obtenen a través dels interessos dels préstecs concedits. Totes aquestes fonts permeten una cartera de préstecs de 266 milions de dòlars.

No tots els recursos de l’FMI es destinen, però, al préstec a països en dificultats. Com en tota institució, una part va a parar a cobrir les despeses estructurals i de personal, que en aquest cas no són una minúcia. Les 2.503 funcionàries de l’FMI estan entre les millors pagades del món (tot i que la institució pregona contenció salarial allà on va). Un exemple significatiu: la directora gerent de l’entitat, la francesa Christine Lagarde, es va apujar el sou un 11% quan va assumir el càrrec, ja en plena crisi financera, i cobra 323 mil euros anuals més un suplement de 57 mil euros en despeses de representació, tot lliure d’impostos com a funcionària internacional.

La propera Reunió Anual de l’FMI se celebrarà a Washington entre l’11 i el 13 d’octubre, coincidint amb la Setmana d’Acció Global contra el Deute i les Institucions Financeres Internacionals (del 8 al 15 d’octubre). A Catalunya, la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute prepara mobilitzacions i accions de cara a la Setmana del Deute. Per a més informació, podeu consultar el web www.auditoriaciudadana.net.

Share

2 thoughts on “FMI: el fidel vigilant del capital

Comments are closed.