La Transparència i l’Auditoria Ciutadana

lupa_318-9529

[EN CASTELLANO]

(Por Aleix Porta i Daniel Blasco)

El 28 de setembre és el Dia Internacional pel Dret a la Informació o, com es diu popularment, Dret a la Transparència. Tot i que és un dret fonamental i de llarga tradició en molts països, l’estat espanyol destaca per la seva opacitat democràtica. Tenir governs transparents és senyal de salut democràtica i de control actiu de la ciutadania ja que és possible saber, per exemple, com, quan i amb qui se subscriuen deutes financers o concessions d’obra i serveis.

1.- Què és el Dret a l’Accés a la Informació i per què se celebra?

Les societats que es fan dir democràtiques tenen la llibertat d’expressió i de pensament com a principis fonamentals. L’accés a la informació és la base d’aquesta llibertat ja que si la ciutadania veu vetat aquest accés és molt més difícil exercir la pràctica democràtica.

El reconeixement del dret apareix a la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 en el seu article XV, així com en la Declaració Universals dels Drets Humans de l’ONU en el seu article 19: «Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitacions de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió.»

A partir d’aquest reconeixement, més de 90 estats d’arreu del món han articulat el dret d’accés a la informació. Les lleis de transparència d’arreu del món desenvolupen l’accés a la informació en dos sentits:

  • La transparència proactiva, per la qual les administracions públiques, així com qualsevol organisme o entitat que rebi finançament públic, posen a disposició de la ciutadania la informació econòmica o de qualsevol tipus a través d’arxius o webs.
  • La transparència reactiva, que és aquella que s’activa quan una o diverses persones sol·liciten informació a les entitats.

Les lleis de transparència han de garantir aquests dos tipus, així com crear canals de consulta fàcils, senzills i gratuïts, obligar al funcionariat a col·laborar amb la ciutadania, sigui quina sigui la condició, la nacionalitat o les motivacions dels sol·licitants.

El bon funcionament de la transparència permet una ciutadania informada i crítica que reforça la democràcia participativa i dificulta l’opacitat i la corrupció. Aconseguir-ho, però, no és fàcil. Per aquesta raó, en una trobada internacional a Bulgària, diverses organitzacions prodret a la informació van constituir la xarxa FOIA i van dessignar el 28 de setembre com el dia mundial del Dret a l’Accés a la Informació i la Transparència.

2.- L’accés a la informació a Espanya

Relacionar Accés a la Informació i Espanya és com unir dos imans d’un mateix pol: sembla que es repel·lin un a l’altre. Dels 47 estats que formen part del Consell d’Europa, pocs països manquen de llei de Transparència: San Marino, Luxemburg, Xipre, Mónaco, Andorra i Malta. Gürtels, Nóos i Bárcenas varis han obligat al PP a capitular i treure l’etiqueta d’anatema a la Transparència: Espanya gaudeix d’una llei de Transparència des d’aquest mateix mes de setembre, però és una llei que està a anys llum dels estàndards de qualitat.

Tot i que el dret a la informació està regulat en l’article 105 de la Constitució espanyola, no és fins el 1992 que s’aprova la Llei del Règim Jurídic de les Administracions Públiques que regula aquest dret. És, però, una llei molt genèrica i transversal i, en aquest àmbit, molt deficitària tal i com va demostrar l’any 2005 l’informe publicat per Sustentia i Open Society Justice Initiative: el 60% de les sol·licituds d’informació quedaven sense resposta. L’any 1995 s’aprovà la llei d’accés a la Informació en matèria mediambiental, però també fou deficitària, com explica el mateix informe. Segons l’informe de Tu Derecho a Saber, el 54% de les sol·licituds de l’any 2012 van acabar amb silenci administratiu.

Com deiem, el Govern espanyol treu pit de la flamant llei de Transparència. Sens dubte, tenir llei és millor que no tenir-ne. Però, de quina llei estem parlant? A partir d’ara, les diverses entitats públiques publicaran els seus documents o atendran les sol·licituds de la ciutadania sempre i quan aquestes no facin referència a processos administratius d’àmbits com Defensa i Seguretat, processos de decisió política, plans comercials i financers, partits, sindicats, patronals, el Banc d’Espanya, l’Esglèsia Catòlica o la Casa del Rei, entre altres expepcions insultants. La llei ja diu que el silenci ja és una resposta. Segons la plataforma Acces Info, la llei espanyola és la número 72 d’un total de 95 i rep una puntuació de 68 sobre 150.

3.- L’accés a la informació i l’auditoria ciutadana del deute.

El deute i les decisions polítiques que s’han pres per imposar el pagament d’aquest, han menystingut i menystenen els drets socials i humans de la població. La cultura d’endeutament i el model capitalista han estat responsables que la població haguem perdut drets i ens haguem empobrit a nivells preocupants.

És evident que les insitucions no han estat al servei real de les necessitats de la població sinó què han estat còmplices d’un sistema financer mogut per interessos propis i la mercantilització integral dels serveis socials, alienes al perjudici que això suposava, ha suposat i segueix suposant per al conjunt de la ciutadania. Aquesta cultura d’endeutament ha deixat més clar que mai que necessitem tenir el control sobre les decisions que afecten les nostres relacions socials, econòmiques i, fins i tot, humanes; en definitiva, necessitem tenir el control de les nostres vides en societat. Un control que es pot aconseguir amb una auditoria ciutadana oberta, permanent, continuada, col·lectiva i descentralitzada que treballi pel dret a la informació i, sobre tot, per l’empoderament de la ciutadania en matèria política, social i econòmica.

Fer una auditoria del deute és més que un simple exercici tècnic de balanços econòmics. Des de la PACD defensem i afegim el caràcter ciutadà a aquesta auditoria, que ha de reivindicar i lluitar pels drets dels ciutadans, exigir que les institucions compleixin les seves obligacions i que s’exerceixi la democràcia participativa. La lluita de la PACD és la lluita per una sobirania ciutadana.

Però es fa del tot necessari que, prèviament a tot això, s’estableixi el dret a la informació i la transparència real com una obligació institucional inquestionable i irrevocable. Les raons són simples: no hi ha auditoria ciudadana sense informació i no hi ha cap informació que no hagi de ser oberta a una auditoria ciutadana. Una premisa lògica i de salut democràtica quan es tracta d’informació sobre processos i decisions institucionals que afecten a la vida de les persones.

És de sentit comú que sense un accés incondicional a la informació de les actuacions de les institucions públiques, el control democràtic resultarà ineficient i incomplert, ja que el primer pas en qualsevol auditoria, ciutadana o no, és aconseguir la informació. No podrem exercir una veritable sobirania si no podem participar, accedir, valorar ni revocar les decisions que ens afecten. És per tant del tot necessari que tranformem les institucions públiques en entitats que fomentin i coordinin processos participatius en matèria política, econòmica i social, entenedors i accesibles al conjunt de la ciutadania. Per què només així la democràcia agafa la força i empenta necessària per ser quelcom més que una eina d’elecció parlamentària.

En aquest context democràtic que les auditories ciutadanes permeten, fomenten i exerceixen un control ciutadà sobre les institucions. Un control que comença pel dret a la informació com a pas previ per posar-les al servei de les persones i no dels mercats o sistemes financers.

Enllaços: