No ens oblidem del Sud, allà on el deute continua ofegant als pobles

Sin categoría

Aquest text s’ha publicat en el marc de la campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD”  que està realizant Quepo.

En castellano aquí

Iolanda Fresnillo, Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute No Devem! No Paguem!

El deute ha estat reconegut com a obstacle per al desenvolupament humà dels pobles, no només al Sud sinó ara també al Nord global, tant per organitzacions de la societat civil com per institucions internacionals i acadèmiques. El Consell de Drets Humans de Nacions Unides adoptava el passat juliol de 2012 una resolució en la qual es reconeixia que “la creixent càrrega del deute que afronten els països en desenvolupament més endeutats, i en particular els països menys desenvolupats, és insostenible i segueix sent un dels principals obstacles per aconseguir progressos en un desenvolupament humà i l’eradicació de la pobresa, i que, per a molts països en desenvolupament i amb economies en transició, l’excessiu servei del deute ha constret severament la seva capacitat de promoure el desenvolupament social i de proveir els serveis bàsics per crear les condicions per a la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals “.

Nano

El deute ha estat durant dècades una eina que ha transferit del Sud Global al Nord Global ingents quantitats de riqueses (tant en forma de riqueses monetàries com de recursos naturals). Entre 1985 i 2010 la transferència neta sobre el deute extern públic dels països que el Banc Mundial qualifica com “en desenvolupament” és de 530.000 milions de dòlars negatius (és a dir, la diferencia entre les sumes rebudes en nous préstecs i el total de pagaments del deute, incloent capital i interessos). Aquesta transferència de recursos monetaris ha anat acompanyada de la imposició del capitalisme neoliberal, que s’ha fet camí en tot el món en part gràcies al mecanisme de l’endeutament. ¿Els sona?

Aquesta transferència de riqueses entre deutors i creditors es trasllada ara al Nord, fent-se cada vegada més evident que el transvasament no és de països empobrits a rics, sinó un transvasament des dels desposseïts, les classes populars i treballadores a escala global cap a les elits propietàries del capital i els mitjans de producció. El deute com a eina de transfusió de riqueses del 99% a l’1%.

Malgrat la centralitat del debat del deute està ara en els països de la perifèria europea, la crisi del deute als països del sud global no és cosa del passat i els alts nivells d’endeutament segueixen suposant un important obstacle per al desenvolupament. Tornant al Consell de Drets Humans de Nacions Unides, “el deute dels països en desenvolupament ha seguit augmentant, i no només ha limitat les seves perspectives de desenvolupament, sinó que també ha reduït la seva capacitat per crear les condicions que es requereixen per a l’exercici dels drets humans, en particular els drets econòmics, socials i culturals”.

Gairebé un terç dels països de baixos ingressos tenen avui problemes de deute o es troben en alt risc de sobreendeutament. Els anomenats Petits Estats Insulars en Desenvolupament, en particular els del Carib, afronten mentre escric aquestes línies un greu problema de sobreendeutament. Per exemple, St Kitts i Nevis té un deute públic propera al 200% del PIB (per sobre del deute / PIB de Grècia). Jamaica, paradís en les ments de moltes de nosaltres, afronta aquests dies una dura negociació amb l’FMI i els creditors del Club de París per aconseguir una cancel·lació parcial del seu deute (un alleujament com li diuen les institucions financeres internacionals). Òbviament, com passa a Grècia, la negociació gira entorn al nivell de mesures d’austeritat, privatitzacions i altres reformes neoliberals que haurà d’emprendre el país caribeny si vol rebre l’anhelada reducció del seu deute. Egipte o Tunisia, hereves dels deutes dels dictadors Mubarak i Ben Alí respectivament, es troben en una situació similar, passant de la dominació del dictador a la del FMI a causa d’un deute impagable.

En total, i segons dades publicades recentment pel Banc Mundial, el deute total dels “països en desenvolupament” era en 2011 de 4,9 bilions de dòlars, pujant de 4,4 bilions de dòlars el 2010. L’estoc del deute dels “països en desenvolupament” s’ha més que doblat des de 2000 quan arribava a 2,1 bilions de dòlars. I això sense comptar un creixent deute intern (de l’Estat amb creditors interns, molts dels quals són bancs estrangers a l’estil del BBVA que s’han instal·lat als països del Sud) i un també puixant deute privat (dels actors privats de les economies d’aquests països) que molt probablement acabarà sent socialitzat.

En el context de la crisi econòmica global, els països del Sud, especialment els més empobrits, van al crèdit per suplir els impactes de la crisi en les seves economies. Els països empobrits, després de l’esclat de la crisi, han vist reduïts els seus ingressos per exportacions, els preus de matèries primeres s’han tornat extremadament volàtils (atraient inversors que fugen dels mercats de deute i bancari), els ingressos per remeses de migrants han caigut i les empreses multinacionals han incrementat els nivells de repatriació de beneficis.

A això cal afegir els impactes de la fugida de capitals i evasió fiscal, que en els països del Sud suposa una pèrdua de milers de milions de dòlars que podrien evitar l’endeutament. Segons Eurodad, “els fluxos financers il·lícits cap a l’exterior des dels països en desenvolupament s’acumulen fins a 1,3 bilions de dòlars cada any“. Com a resultat de l’evasió fiscal de les empreses multinacionals als països pobres perden fins a 160 milions de dòlars l’any en ingressos fiscals.

En aquest moment d’evident fracàs del sistema capitalista com a model econòmic que garanteixi les necessitats i el benestar de la població (un fracàs que moltes venim denunciant des de fa molts anys però que ara es fa incontestable), és important que no afrontem la crisi del deute de l’eurozona com un problema aïllat, com una cosa que només ens passa a nosaltres perquè, sent les economies “mandroses” del Sud de la pròspera Europa, hem estat vivint a crèdit i per sobre de les nostres possibilitats. No, no és així. Aquesta crisi del deute no és més que un símptoma de la crisi del capitalisme. I diria més, és una altra fase d’aquella crisi del deute dels 80 que encara segueixen arrossegant molts països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Quan busquem sortides a la crisi, no ens oblidem del Sud, com diria Forges.

Forges

Aquest text és una versió molt resumida del publicat a Anuario de la “Plataforma 2015 y más” i que podeu descarregar aquí

Share