Article publicat al llibre «Artur Mas: On són els meus diners?» que sortirà d’impremta el 18 d’abril. Més info.   [Versión Castellano]

CafèAmbLlet és un nom quotidià per a una revista d’àmbit local, que convida a fullejar-la mentre seus a esmorzar a un bar o esperes torn a un centre sanitari. Lluny de tenir un contingut banal, ha esdevingut un referent social d’informació veraç, complexa però explicada amb un llenguatge social que permet assimilar-ne el contingut sense esforç. El risc d’indigestió no es deu a la redacció, sinó als escàndols que s’intueixen quan aprofundeixes en la investigació dels seus redactors: l’Albano Dante i la Marta Sibina.

Des de la PACD (Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute: “No devem! No Paguem!”) fa temps que seguíem amb interès la tasca de CafèAmbLlet. Som una plataforma que lluita per conscienciar la ciutadania que té el dret i l’obligació de fer-se càrrec del control dels comptes públics, per empoderar-la. Gran part de les nostres activitat van dirigides a  desmuntar el discurs de les retallades a través de la lluita per la transparència i a depurar responsabilitats dels autèntics causants d’aquesta “crisi” que està servint d’excusa per a instaurar unes “retallades” que són en realitat un canvi de fons de la societat que hem viscut fins ara. Però sabem que tot això no ho farem com a col·lectiu aïllat, per això apostem per vincular les lluites ja que des de tots els sectors i els àmbits estem patint les mateixes mesures i el deute és l’excusa transversal utilitzada per a justificar-les. Ens podríem estendre argumentant aquesta afirmació, però citant l’Artur Mas, “Ara no toca”, i direm només de passada que no podem continuar amb aquesta política d’endeutament ja que només ens porta al deteriorament dels serveis públics i a la dependència del sector privat amb el que implica: tot allò que no sigui rendible deixa de ser important.

Doncs bé, per a nosaltres, la Marta i l’Albano són l’exemple perfecte d’auditors ciutadans. la preocupació per fets tan quotidians com que als hospitals del Maresme s’hagués de pagar per reclinar una cadira o que deixessin de donar mantes als malalts i les hagués de dur la família de la persona ingressada, van començar a investigar com funcionava la gestió d’aquestes institucions públiques. Evidentment es van trobar amb silenci. Som a un estat que està a la cua d’Europa en transparència. La cultura dels polítics professionals i, sovint, dels funcionaris que porten anys treballant per a ells és la de dificultar l’accés de la ciutadania a la informació. Ens volen ciutadans passius i la curiositat i la perseverança de persones com aquesta parella de periodistes, els incomoda en gran mesura. Considerem que són un exemple d’auditors ciutadans perquè es van dedicar a demanar informació susceptible d’interès ciutadà, van convertir aquesta sol·licitud en un procés públic i en van informar a la població a través d’un llenguatge entenedor en formats diversos (articles impresos a la revista gratuïta, vídeos i articles a la seva pàgina web, i difusió de material audiovisual a les xarxes socials).

Com a plataforma havíem intentat contactar-hi diverses vegades, com tant d’altres col·lectius, però d’entrada no ens va ser possible. Després de conèixer-los i saber de l’allau de correus i trucades que reben al llarg del dia, és fàcil d’entendre. Malgrat això, i perquè ja som moltes les que tenim com a fita de la nostra lluita un bé comú amb característiques molt similars, va resultar que aquesta iniciativa personal ha acabat convertint-se, de manera natural, en un model a seguir i des de la PACD recolzem totalment aquesta feina. És una mostra que hem de combinar i treballar per encaixar diferents tipus d’experiències: l’assembleària i les iniciatives personals.

Empoderament ciutadà

“Això ho pot fer qualsevol amb un ordinador i un mòbil” així convida l’Albano a les seves xerrades a replicar aquesta tasca. I realment no han gaudit de més recursos. Són dues persones i una treballadora a temps parcial. Tenen un petit despatx a casa, amb els guions de treball impresos en dinA4 penjats a les parets, una taula amb un ordinador, una curiositat insaciable, un gran sentit de la justícia i la legitimitat i constància, molta constància.

Quan ens vam conèixer personalment, l’agost passat, ens vam trobar amb dues persones convençudes que la seva tasca era important, però amb un cert desànim per la dificultat de fer conèixer tota aquesta informació a la població afectada per les retallades en sanitat i preocupats pel judici que encaraven al setembre. Venien buscant algun grup que els pogués donar suport i ajudar-los en la difusió, però estava clar que aquesta no era la solució. Mesos després és un plaer veure com han evolucionat i crescut en la seva forma de fer activisme. Han descobert i han tret el màxim profit al treball en xarxa. Han deixat de banda la idea que tenim molts al principi -que tothom ha de posar-se a treballar per al nostre projecte- i han assimilat que el que és efectiu és connectar els diferents col·lectius que treballen en temes o amb objectius semblants. Som molts i som bons en el que fem, i com va dir el @Ciudadano_zer0 des del barri d’internet, el moviment 15M no només ha teixit una xarxa política sinó una xarxa políticoafectiva. Ara, CafèAmbLlet ja són experts en vincular lluites ells mateixos; tenien una gran targeta de presentació, la tasca prèvia els avalava, totes sabíem que no venien a vendre’ns fum, han après a coordinar-se i no només reben sinó que qualsevol que hagi compartit espai de lluita amb ells sap que donen moltíssim. Treballen des de la humilitat i l’autonomia i amb un alt grau d’empatia.

Vincular lluites

Han estat uns «xerraires» incansables, han anat a tot arreu on els ho han demanat: assemblees de barri, hospitals, amb organitzacions polítiques i candidatures municipals com la CUP, les CAV del Vallès o Revolta Global. Han compartit taula amb la Teresa Forcades, amb l’Ada Colau, amb l’Esther Vivas i amb molts d’altres. S’han carregat de paciència per explicar-nos d’una manera planera i pedagògica com funciona la gestió de la sanitat privada i han ajudat a desmuntar el fals discurs que tot allò que és públic funciona malament i que la gestió privada és més efectiva. L’Albano i la seva pissarra i la Marta en els vídeos ens ha deixat clar que la gestió privada dels diners públics comporta opacitat i que si busques una miqueta descobreixes relacions entre massa empreses vinculades a assessors o càrrecs públics. Ho han fet des de la proximitat i la passió, mai com a experts o des d’una posició de superioritat per haver dut a terme una investigació, sinó explicant com han fet el procés d’una manera tan senzilla i clara que empodera per a fer el mateix.

I ho han fet arreu de Catalunya i cal valorar, i de vegades des de la centralitat de Barcelona no es fa, que tot això ho han fet des d’un municipi de La Selva i que només un té carnet de conduir per tant aquests desplaçaments per a fer les xerrades allà on els han convidat, els han suposat una inversió de temps considerable, s’hagin mogut en transport privat o públic. Mai no han dit que no -tret de si la febre els ha obligat. Poques persones posen tantes facilitats perquè puguis comptar-hi. De tota aquesta voluntat de fer conèixer el seu discurs i de col·laborar amb tothom n’han rebut els fruits: primer amb el gran suport que van rebre durant el judici que van haver de suportar; després amb la col·laboració ciutadana per a dur a terme aquest llibre que teniu a les mans; i, per sempre, un munt de gent que els ha descobert i que ja se’ls estima, no només per la tasca que han fet, sinó perquè l’han fet amb integritat i passió.

CafèAmbLlet per desmuntar el discurs

Pot semblar una evidència, però volem dir que l’Albano i la Marta són periodistes, però periodistes de veritat. Dels que investiguen moguts per la curiositat i la independència que hauria de tenir qualsevol que exerceixi aquesta professió. La seva tasca l’han explicat en més d’una ocasió amb una cita de George Orwell que exemplifica perfectament la seva manera de fer i la seva motivació: “Periodisme és imprimir alguna cosa que un altre no vol que s’imprimeixi. La resta són ‘relacions públiques’”. Al nostre imaginari dibuixem al periodista com algú que investiga, descobreix i denuncia públicament allò que algú altre amaga; a les facultats de periodisme, però, ensenyen més a gestionar la informació que arriba a una redacció que a la investigació independent. Per això pensem que l’Albano i la Marta són periodistes socials, segurament l’adjectiu hauria de ser redundant, però és que CafèAmbLlet sí que ha incidit en els temes que preocupen a la societat i s’han dedicat a desfer el cabdell de vinculacions entre l’empresa privada i la gestió pública que, si bé no podien afirmar directament que eren corruptes, sí que van denunciar que eren opaques i van llençar les preguntes que qualsevol de nosaltres tenia al cap: «Per què aquesta opacitat? Què amaga?»

I no ha estat senzill, els mitjans de comunicació tradicionals no s’han fet massa ressò,  tret de comptades excepcions, de la tasca que han fet. Ells ja ho expliquen, la «majoria de mitjans de comunicació estan controlats pels poders financers i polítics que s’han beneficiat durant anys del sistema sanitari». I, de fet, això és quelcom que qualsevol periodista que treballi a un mitjà de comunicació de masses t’ho confirma: no poden publicar el que volen, no poden decidir, no tenen independència. Durant el judici al qual es van haver d’enfrontar, no hi va haver mitjans de comunicació tradicionals, i ens consta que tenien vetat cobrir la notícia. Després de la condemna, CafèAmbLlet va haver de retirar el seu vídeo d’internet, és a dir, que han patit censura directa i indirecta. Però sempre ens queda la premsa internacional, i si aquí els mitjans poden ser coaccionats o controlats pels interessos econòmics d’uns quants, no passa el mateix amb la premsa internacional, així que la revista local CafèAmbLlet va acabar sortint a un mitjà com The Washington Post.

La lluita per la transparència i per depurar responsabilitats

I és que aquesta publicació gratuïta i la seva versió digital, han fet trontollar l’estabilitat de l’entramat de relacions econòmiques entre empreses privades i organismes públics o privats que gestionen els nostres diners destinats a la sanitat. La mostra ha estat que un simple vídeo on no es deia ni una sola falsedat, però que va pecar de tenir un títol massa agosarat, ha servit perquè des dels cercles de poder se’ls intenti represaliar, en aquest cas per la via judicial. I això ens porta a qüestionar-nos la  legitimitat de la nostra justícia quan els corruptes triguen mesos o anys en ser jutjats i sovint acaben marxant impunes, i una parella que alerta sobre la corrupció al sistema sanitari català és jutjada i condemnada per un vídeo penjat a internet. Aquesta estratègia de desgast, però, no ha tingut l’efecte que devien esperar, més aviat tot el contrari. D’una banda, els ha enfortit personalment; passar el tràngol d’anar a judici per a la ciutadania és un fet traumàtic, i més quan estàs plenament convençut que la denúncia és injusta, però si ets capaç de treure la força per no oblidar la importància i legitimitat de la tasca que has fet i et serveix per aprendre dels errors, en surts reforçada. De l’altra, ha estat una prova de foc per veure quin suport tenien al carrer, i ha quedat clar que els qui els valorem ho fem, no només per la informació que han fet pública, sinó també per la seva coherència personal i perquè són persones senzilles, clares i autèntiques que aconsegueixen fer-se estimar. I, finalment, si la intenció era el desgast econòmic, aquest projecte deixa clar que estem disposats a assumir la multa de manera col·lectiva i a reconvertir la condemna en una oportunitat per treure’n profit entre totes: haurà servit per finançar aquest manual i perquè puguem aprendre dels encerts i els errors de la Marta i l’Albano i siguem capaces de dur aquest model d’auditoria ciutadana al nostre àmbit.

Ara cal veure si el tribunal es referma en la condemna, perquè el temps els està donant la raó, moltes de les persones que des de CafèAmbLlet es va alertar que rebien diners de la sanitat catalana i que en feien una gestió opaca estan sent investigats. Carles Manté, Josep Prats o Xavier Crespo han estat imputats, ara cal veure quants més acabaran a la banqueta dels acusats i si la justícia farà la seva feina o confirmarem que n’hi ha dues: una per als qui tenen diners i una altra per a la ciutadania.

#SomHiDragons

La via judicial no ha estat l’única que han utilitzat per a exercir la repressió sobre la revista: també han estat silenciats als mitjans de comunicació i els han retirat exemplars de la revista gratuïta d’espais públics o d’administracions locals de la zona. I cal dir que tot això no els ha frenat. Han continuat la investigació i la denúncia pública i ho han fet mostrant-nos quina mena de persones són: una parella coherent i valenta que ha aconseguit arribar a totes nosaltres amb un gran esforç, no només professional, sinó també personal. És admirable la capacitat que han mostrat per viure amb coherència i mantenir la seva tasca d’informació a la ciutadania. Quan els coneixes personalment, descobreixes que a banda de tota aquesta tasca ingent, hi ha una família que conrea part del seu menjar, que són feliços, que es relaciona d’una manera sana, que són conscients del món en què viuen i el món que volen i lluiten per assolir-lo des de la coherència del dia a dia. I, sobretot, que són persones excepcionals, però no perquè tinguin capacitats o coneixements especials, sinó perquè s’han abocat amb passió i constància a la tasca que els ha omplert i que, i això és el més important, totes som persones excepcionals, totes som CafèAmbLlet, totes som investigadores potencials.

Des de la PACD creiem que cal replicar aquest model a qualsevol àmbit que com a ciutadania considerem important. Gràcies a aquest manual i a la tasca prèvia de CafèAmbLlet, tenim més coneixements per continuar la investigació en la sanitat, però també podem traslladar l’auditoria ciutadana a d’altres administracions o sectors que ens afecten en el dia a dia. Les retallades i la gestió en la sanitat té diferències, però també moltes similituds, amb les d’altres sectors com l’educació, els serveis socials o qualsevol altre: totes mantenen sous d’alts càrrecs però disminueixen la inversió en els serveis que rep la ciutadania, combinen concerts i serveis públics, subcontracten, redueixen personal, contracten serveis d’empreses privades amb poca o nul·la informació sobre l’adjudicació, etc.

També considerem important entendre l’essència de la seva investigació per traslladar-la a qualsevol àmbit de les administracions. Podem començar analitzant els comptes de l’estat, però no ens serà fàcil entendre-ho, en canvi, des del propi municipi podem investigar i establir mecanismes de control pressupostari que ens serveixin per depurar responsabilitats si hi ha il·legalitats; però, sobretot, a empoderar-nos per exigir el dret a la informació i a la participació. Si aprenem a fer-ho al municipi, fer el salt a les altres administracions serà una evolució natural.

I no cal dir que el món de l’empresa privada és també auditable, hem de recuperar els espais que són nostres. Els comitès d’empresa tenen accés a part de la informació econòmica: analitzar-la, difondre-la, denunciar allò il·legal o il·legítim i exigir la participació és un altra via que convé explotar.

El perquè és necessari que la ciutadania dugui a terme aquesta tasca és senzill d’explicar: el problema del deute de l’estat no és un problema de deute públic, sinó de deute privat avalat per l’estat o reconvertit per mecanismes diversos en deute públic. Totes les retallades i reformes que estem patint s’estan justificant culpabilitzant-nos a nosaltres com a usuaris de la sanitat o l’educació, consumidors irresponsables, abusadors de serveis públics, etc. Si revisem els comptes de l’estat o d’altres administracions veurem que els diners públics sovint es destinen a enriquir i reforçar unes elits i no pas a cobrir les necessitats bàsiques de la població: sanitat, educació, habitatge… Resulta que vivint en un sistema que fomenta el consum per sobre de moltes altres coses, els «clients» hem deixat de tenir la raó. Ens toca treballar per deixar de ser vistos i de creure’ns «clients» i per redefinir la paraula «ciutadania». Hem de deixar de ser ciutadans passius per participar de la vida política, és a dir, decidir cada dia com volem que sigui la nostra societat i com volem que sigui la seva economia.

Si volem lluitar contra la corrupció, hem d’aprofitar aquest moment en què s’estan destapant cada cop més trames de corrupció política per exigir transparència de veritat, no ens podem conformar amb una llei dictada pels mateixos que han estat corruptes o han encobert a qui ho ha estat. Hem d’exigir els mecanismes per posar a disposició de la ciutadania tanta informació com considerem necessària i això només ho aconseguirem amb la pràctica, convertint-nos en auditors ciutadans, tornant a donar el valor que té a la curiositat humana i mantenint-nos constants en aquesta lluita col·lectiva.

Però amb això no n’hi haurà prou. Si assolim un nivell més alt de transparència, ens caldran mecanismes de control constants des de la ciutadania. I no podem permetre que aquests es dissenyin des d’un despatx. L’assaig de pràctiques de control, els errors i els encerts, són els que ens ajudaran a definir com han de ser aquests mecanismes per evitar la corrupció i les pràctiques opaques en la gestió dels nostres diners. Com a exemple podem prendre la intervenció de la Sindicatura de Comptes de Catalunya i del Tribunal de Cuentas per fiscalitzar els comptes d’institucions públiques: la poca transparència, la mala gestió i la més que probable corrupció albergada en el cas Crespo, denunciada per Cafeambllet, ha posat en evidència una vegada més dependència política d’aquestes institucions. Si bé la Sindicatura va realitzar una auditoria l’any 2006 a l’empresa Centros Médicos Selva Maresme (CMSM) en què informava de múltiples irregularitats, aquesta es va quedar tancada en un calaix. Ens podem alegrar, en part, de la valentia d’una persona anònima que va filtrar l’informe a la premsa a través d’El País, però són una alegria i una valentia a mitges, ja que quan ho va fer els presumptes delictes ja havien pràcticament prescrit.

En resum, CafèAmbLlet és un exemple d’investigació que assoleix els objectius de la PACD: empoderar-se i empoderar, vincular lluites, desmuntar el discurs que justifica les retallades, lluitar per la transparència i per la depuració de responsabilitats. I és un exemple replicable a diversos nivells: més complexos i més senzills; d’un sector, d’un àmbit territorial; dins un col·lectiu o de manera individual. La clau de l’èxit en el seu cas, i en els que vindran, radica en la capacitat que han tingut de posar a disposició pública tota la informació i la feina feta, no només els resultats, sinó també, i sobretot, el procés, el que teniu a les mans. Ara ens toca replicar-ho.

Enric Pons Ferrer i Sònia Farré Fidalgo,

membres de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute: “No devem! No Paguem!”